i

Compromesso storico

El 1973 Enrico Berlinguer, màxim dirigent del Partit Comunista Italià, proposà una aliança amb la Democràcia Cristiana -aleshores, el partit del govern- davant els reptes majúsculs que afrontava Itàlia: l’augment de la tensió social i política en un context de guerra freda, amb l’alt risc d’una involució autoritària amb conseqüències sobre les llibertats democràtiques i els drets socials. Aquesta gran aliança es materialitzaria posteriorment en el suport parlamentari del PCI a la DC durant diversos anys, l’anomenat compromesso storico.

A què ve a tomb parlar avui del compromesso storico de Berlinguer i Aldo Moro, del que sovint ens parla l’Oriol Junqueras? Doncs que en moments de gran complexitat política i social i alhora grans reptes per a una societat, posar d’acord plantejaments polítics que s’havien exclòs mútuament durant dècades anteriors no només no és impossible, sinó que és la única via per poder afrontar aquests grans reptes col·lectius.

Les eleccions del 27 de setembre de 2015, a les quals vam voler donar un caràcter plebiscitari reunint en una sola candidatura anomenada Junts pel Sí a liberals, republicans, socialdemocràtes, democratacristians, ecologistes i socialistes, acompanyada per una CUP-Crida Constituent que també representava a l’esquerra rupturista, han permès que per primera vegada en la història, hi hagi una majoria absoluta independentista al Parlament. Conscients que caldrà encara fer un bon tros de camí per aconseguir aquest objectiu compartit, és absolutament necessari un gran acord entre Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent de cara a fer operativa aquesta majoria parlamentària amb la constitució d’un govern independentista plural, ambiciós, i amb un clar compromís social que executi els mandats del Parlament (els primers dels quals, els continguts en la declaració d’inici del procés d’independència aprovada el passat 9 de novembre).

L’oportunitat que tenim a les nostres mans no es pot desaprofitar. I la clau per no fer-ho és entendre que en aquest acord no pot haver-hi exclusions polítiques de cap mena. Ni exclusions pel que fa als elements materials de l’acord (procés constituent, pla de xoc, full de ruta), ni exclusions de cap espai polític ni de les persones que el representen. Partint de les legitimitats de les diverses posicions, el pes electoral ha de ser una orientació clara de com es poden afrontar les contradiccions que hi ha i que, ara hores d’ara, es centren en la discussió sobre qui ha d’ocupar la presidència de la Generalitat. En aquest sentit, una exclusió d’Artur Mas que a la pràctica és la impugnació d’un espai polític sense el qual no hi ha majoria no és la millor manera d’obrir-nos a nous espais que es puguin sumar al procés constituent i que encara no ho han fet.

Entendre que els lideratges poden ser compartits i que només tenen sentit si hi ha garanties sobre el pla de xoc social, el procés constituent i el full de ruta són elements que, al costat d’eliminar vetos personals que en el fons representen vetos a espais polítics, han de constituir la base de l’acord. Assumir la responsabilitat i abandonar l’espai de confort autorreferencial del propi espai ideològic és una condició necessària, però no suficient, per fer possible l’acord. L’empatia, una obligació. Un programa social ambiciós, valent i tranformador, l’eina. L’acord, el resultat. El nostre ineludible compromís històric.

Captura de pantalla 2015-11-03 a les 15.05.36

Això és un procés d’independència

Trenta dies són els que han necessitat els dirigents polítics i mediàtics de l’espanyolisme per adonar-se que van perdre les eleccions del 27 de setembre. La constitució del Parlament i l’inici de l’aplicació de les propostes electorals guanyadores (mitjançant la presentació d’una declaració d’inici del procés d’independència signada per Junts pel Sí i la CUP) ha estat el que ha retornat l’espanyolisme a la realitat que van dibuixar les eleccions del 27 de setembre: majoria absoluta d’escons de l’independentisme, que el faculten per iniciar el procés.

A ningú hauria de sorprendre que el guanyador d’unes eleccions apliqui el programa electoral amb el que es va presentar i que el vincula amb els electors. Per tant, tal i com ens vam comprometre, iniciem el procés d’independència, mantenint en tot moment la porta oberta al diàleg amb l’estat espanyol, les institucions europees i la comunitat internacional però deixant clar que el mandat de les urnes s’ha d’aplicar, i que les decisions unilaterals de l’estat espanyol no podran tòrcer aquesta voluntat.

En els dies i mesos que vénen en veurem de tots colors, fins  i tot reaccions i actuacions que no podem imaginar a hores d’ara. Des del filibusterisme parlamentari més matusser fins a declaracions incendiàries dels dirigents polítics espanyols passant per la utilització partidària dels poders de l’estat, que immersos en la seva pròpia lògica preelectoral, intenten assimilar dos milions de ciutadans a una colla de delinqüents, per estupor dels observadors internacionals. ¿Ladran amigo Sancho? Señal que cabalgamos. Dit d’una altra manera: és el que té el mal perdre.

Una història eslovena

(Article escrit la tardor del 2013, de plena vigència i actualitat)

Un procés com el que s’està vivint a Catalunya, que persegueix la constitució d’un nou estat independent en el si de la comunitat internacional, pel seu caràcter extraordinari i la seva dimensió històrica, va acompanyat d’una forta càrrega d’incertesa. Darrerament, hem vist com diverses veus han situat aquesta incertesa com un fre que ha d’aturar qualsevol avanç en el procés, i fins i tot alguns han dit que Catalunya esdevindria un membre més de la llista d’estats no reconeguts, els pàries de la comunitat internacional (en aquest sentit recomano la lectura del llibre Unrecognized states de Nina Caspersen, que tracta aquests casos molt diferents entre sí, des de Taiwan fins a Nagorno-Karabahk).

La contundència amb la que des de l’estat espanyol se’ns planteja el no-reconeixement de la independència de Catalunya per part de tercers estats i particularment la Unió Europea contrasta amb les experiències més properes que s’han vist els darrers anys. Un cas molt il·lustratiu és el d’Eslovènia, en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau. En els darrers dies, mercès a la recomanació via twitter de l’Iztok Potokar, he pogut copsar tot el que envoltava el procés eslovè gràcies a la lectura del llibre Europe and the Recognition of New States in Yugoslavia, de Richard Caplan, completant les converses que havia tingut abans amb l’Ana Stanic, una advocada eslovena especialitzada en relacions internacionals.

En un dels capítols del llibre s’explica com la Comunitat Europea (precedent de la Unió Europea) va canviar de posició al llarg de les setmanes i mesos que va durar el procés d’independència. Eslovènia va declarar la independència el 25 de juny de 1991, i ens trobem que uns dies abans, la CE va prendre diferents acords que situaven el no-reconeixement com l’horitzó amb el que es trobarien els mandataris eslovens. El 19 de juny, els estats de la CE van pactar una declaració de suport al “desenvolupament democràtic, la unitat, i la integritat territorial de Iugoslàvia”, i el 23 del mateix mes (dos dies abans de la proclamació de la independència) els ministres d’afers exteriors dels mateixos estats van acordar  “no reconèixer una possible declaració d’independència unilateral de Croàcia i Eslovènia”, comprometent-se a rebutjar qualsevol contacte amb les autoritats d’Eslovènia i Croàcia si optaven per la independència. La realitat és que uns dies després de la proclamació d’independència les autoritats europees iniciaven un diàleg amb el nou estat independent eslovè (i també amb Croàcia), que culminaria amb una declaració unitària el 16 de desembre del 1991 que va comportar el reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.

Però no només les autoritats europees van canviar d’opinió. El desembre de 1990, Itàlia (un estat rellevant per Eslovènia, pel veïnatge i els vincles històrics), per boca del seu ministre d’Afers Exteriors, Gianni de Michelis, en la inauguració del consolat italià a Ljubljana, va fer un encès discurs en contra de la dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot, el maig de 1991, unes setmanes abans de la declaració d’independència, Itàlia va enviar una comissió parlamentària a Eslovènia per convèncer els eslovens de no reclamar la independència. També Espanya, que per boca de Felipe González defensava la integritat territorial de Iugoslàvia i proposava un aprofundiment de la via federal per aturar els independentistes (us sona, oi?), va canviar d’opinió – i de forma accelerada- a partir de la declaració d’independència unilateral d’Eslovènia del 25 de juny del 1991. Aquests dos estats, Itàlia i Espanya, van reconèixer el nou estat eslovè uns dies després de la declaració de desembre del 1991.

Vol dir aquesta experiència que pel cas català ens trobaríem amb un itineresimilar? No podem preveure quin serà el posicionament després d’una eventual declaració d’independència sense acord amb Espanya (esperem que l’acord sigui abans, per això treballem), però aquesta història ens ensenya que les posicions en matèria de relacions internacionals i comunitàries s’adapten a les noves circumstàncies, i que els estats i les autoritats europees opten per una via pragmàtica, on es posen en una balança els avantatges d’un reconeixement i els inconvenients d’un no-reconeixement que pugui bloquejar la controvèrsia i no solucionar-la. Dependrà de les nostres habilitats i de les pròpies característiques del procés que la comunitat internacional opti per la primera i no per la segona. El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.

ratodetingut

Les responsabilitats de Rodrigo Rato (article recuperat del 12.09.2013)

[Ahir i avui s’estan produint registres sobre el domicili i el despatx professional de Rodrigo Rato, acusat de frau, blanqueig de capitals i alçament de béns. Fa prop d’un any i mig va comparèixer a la comissió d’investigació sobre les entitats financeres al Parlament de Catalunya. Els diputats d’ERC, ICV-EUiA i la CUP vam ser molt criticats per les nostres preguntes, i vaig decidir escriure un article explicant les responsabilitats que crèiem que tenia i té Rato en la situació de crisi per a centenars de milers de famílies. A la vista del successos d’aquesta setmana, he cregut que val la pena recuperar-lo. La foto és d’ahir quan va ser detingut al seu domicili.]

Ahir Rodrigo Rato va comparèixer a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya que vol esclarir les responsabilitats en la gestió de la crisi de les entitats financers i la possible vulneració de drets dels consumidors. Més enllà de les escenes que han sortit als mitjans de comunicació (glorificades per uns, criminalitzades per altres), ahir en nom d’ERC vaig formular una sèrie d’interrogants a Rato que no es van veure aclarits en la seva intervenció.

En una comissió en què tots els compareixents han carregat les culpes a qui hi havia abans o qui va venir després, Rodrigo Rato era el compareixent que ha tingut un paper més destacat en les causes, gestió i conseqüències de la crisi econòmica de l’estat espanyol. Rato ha estat Ministre d’Economia del govern espanyol entre 1996 i 2003, director-gerent del Fons Monetari Internacional entre 2004 i 2007 i president de Caja Madrid i Bankia des del 2010 fins al 2012. A diferència d’altres directius, Rato ho tenia més complicat per fer veure que ell no en sabia res ni tenia cap responsabilitat.

En aquest sentit, vull apuntar només tres elements que considerem rellevants per a examinar no només les responsabilitats polítiques, sinó també penals i civils que podria tenir Rodrigo Rato, i que van centrar la intervenció d’ERC a la comissió:

  1. Rato va ser el Ministre d’Economia que va legalitzar les participacions preferents. Amb les lleis estatals 44/2002 i 19/2003 les participacions preferents es van incorporar com a recursos propis de les entitats de crèdit. Malgrat que les preferents shares també tenen aquesta consideració en altres països, no es venen com a producte assimilat a un dipòsit a estalviadors sense coneixements tecnicofinancers. Introduir aquest producte sense cap prevenció va contribuir a carregar els costos de la millora del capital bàsic de les entitats sobre els petita estalviadors. A més, la legalització de les preferents emeses anteriorment des de paradisos fiscals (fa un any i mig en parlava en aquest article) es va fer sense tenir en compte les advertències de la fiscalia anticorrupció del moment. Potser legal, però no legítim. I ja en sabem les conseqüències.
  2. Rato va ser el director-gerent d’un Fons Monetari Internacional que va fallar estrepitosament. Bona part de les justificacions de directius d’entitats financeres sobre la no previsió de la crisi i l’increment desmesurat del risc a les portes de la fi de la bombolla es basen en el fet que cap organisme internacional havia alertat dels perills. En una autoavaluació inèdita de l’Oficina Independent d’Avaluació del mateix FMI, es jutja l’etapa de Rato al capdavant de l’organisme i es conclou que van fallar per quatre problemes fonamentals: deficiències analítiques, obstacles organitzatius, problemes de govern intern i limitacions polítiques. Ho podeu consultar aquí.
  3. Rato va ser el president de Bankia que va sortir a borsa i a forçar el bescanvi de preferents per accions sense tenir els comptes de l’exercici anteriors validats pels auditors externs. Els mesos de febrer i març de 2012 els tenidors de participacions preferents de Bankia (i per tant, també Caixa Laietana) van rebre una carta en què se’ls oferia la possibilitat de bescanviar aquests títols (que ja no es podien vendre perquè s’havia tancat el mercat intern de les entitats) per accions de Bankia a 3,3 euros l’acció (quan ja cotitzava en aquells moments a 2,7 euros) sense possibilitat de vendre-se-les abans de 6 mesos sinó volien patir una quitança del 25% del valor. I ho havien d’acceptar en poques setmanes. Aquesta pressió sobre els estalviadors es va fer sense tenir les comptes auditades de l’any 2011 de Bankia, que era la societat de la qual passarien a ser accionistes. Ja fet el bescanvi, es van donar a conèixer el maig de 2012 els comptes reals de Bankia, que passaven d’un benefici de 300 milions el 2011 a unes pèrdues de més de 3.000 milions, provocant la caiguda en picat de la cotització, reduint a zero el valor de les accions que molts clients havien adquirit a canvi de les preferents.

Davant d’això, és lògic preguntar a Rato si considera que té alguna responsabilitat penal, civil o patrimonial per tot plegat, i si és conscient que les seves empremtes dactilars estan presents en l’escenari que va portar a la crisi i la seva posterior gestió. És el que tocava fer després d’haver conegut a desenes de persones que han vist bloquejats els seus estalvis a causa de les actuacions de directius com Rodrigo Rato. I no ens quedarem aquí, ni pel que fa responsabilitats civils ni penals.

Madrid. 08.04.14. Pleno en el Congreso de los Diputados. FOTO: JOSE LUIS ROCA

Vuit d’abril del 2014: el referèndum acordat que no va ser

Memòria de peix. Avui fa un any que el Congrés de Diputats va rebutjar per 299 vots (PP, PSOE-PSC, UpyD, Foro Asturias i UPN) la proposta d’un referèndum acordat sobre el futur polític de Catalunya, fent un cop de porta a l’anomenada solució escocesa i obrint la del camí unilateral per a sotmetre la independència a decisió dels ciutadans de Catalunya. Sorprèn que hi hagi dirigents polítics que, just un any després, hagin oblidat aquell esdeveniment, un fet prou greu ja que fins i tot alguns d’ells van intervenir en el debat des de la tribuna d’oradors i d’altres el van seguir des de la tribuna de convidats. Les institucions espanyoles van exercir el seu dret a veto i ho van deixar clar: no a una consulta acordada.

El Congrés de Diputats que vindrà. Si mirem les enquestes publicades i els plantejaments de les dues forces d’àmbit estatal que poden fer forat al bipartidisme de PP i PSOE (Podemos i Ciutadans), res ens fa pensar que una votació com la de fa un any tingui un resultat gaire diferent. Fins i tot, podria ser pitjor, atès que la posició contrària de Podemos respecte del procés és molt diferent del respecte mostrat per Izquierda Unida, que –recordem- va votar afirmativament a la proposta de referèndum acordat ara fa un any. No té cap mena de sentit, si el que es vol realment és fer un referèndum, esperar a una correlació de forces futura al Congrés de Diputats que, a tot estirar, seguirà sent tant hostil com ara al plantejament democràtic fet des de Catalunya. Potser és el que es pretén.

Procrastinació de la decisió, conscient i volguda. Quin sentit té posar el rellotge del temps polític a un any enrere? Doncs, tal i com ho veig jo, tornar a situar el debat en si tenim o no dret a decidir i no en què hem de decidir. En si podem o no fer un referèndum (i aquí ICV i Unió es senten còmodes) per evitar parlar de l’objecte del referèndum, que és si es vol o no la independència de Catalunya. La procrastinació –concepte que darrerament s’ha posat de moda- consisteix en deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables. N’hi ha que pretenen mantenir-se en un debat més irrellevant i agradable (per ells, és clar) en comptes d’afrontar les decisions necessàries i realment importants. Són els de la memòria de peix.

10370955_10205230823423583_8551603818746871463_n

Full de ruta en marxa, a caminar i aplegar majories

Del dret a decidir a la decisió. Des del setembre de 2012, la reivindicació del dret a decidir ha pautat la dinàmica política catalana. El que unia a una majoria política i social era la idea que Catalunya havia de decidir el seu futur. El debat sobre el dret havia tapat el debat sobre el què. Ens discutien i podríem votar o no, no què votaríem. Superat el 9N amb una votació simbòlica però políticament molt rellevant, i esgotades les vies per a fer-ho dins de la legalitat actual interpretada pel TC, PP, PSOE i Podemos, l’opció de les plebiscitàries situa el debat sobre el què damunt la taula. Independència sí o no.

Els que hi som i els que voldriém que hi fossin. El document acordat ho és inicialment per CDC-Reagrupament, ERC, ANC, Òmnium i AMI. La CUP, Súmate, MES i Avancem ja han manifestat la seva disposició a incorporar-se. Però cal anar més enllà. Entre el consens paralitzant i el nosaltres sols! cal trobar la mesura justa d’unir claredat i majories. Alguns diuen que l’acord empetiteix el dret a decidir, però aquestes expressions són la mostra d’una incomoditat perquè de nou l’eix independència sí – independència no torna a marcar el debat, i partits com Unió o ICV pateixen les seves pròpies contradiccions. Deia Joan Fuster que “les meves contradiccions són les meves esperances”, doncs estiguem esperançats i esperancem a tothom.

Convençuts i per convèncer. Això no es tracta de votar un dia i si som majoria ja està fet. Un estat nou, més enllà de la proclamació i del procés constituent, s’haurà d’anar desplegant i necessitarà de consensos molt sòlids. Per això hem d’incorporar al màxim de gent. L’independentisme, davant la temptació de discutir amb ell mateix, pot perdre la oportunitat de convèncer als centenars de milers de persones que han d’esdevenir, també, pares i mares fundadors de la nova República Catalana. I les eleccions municipals són l’oportunitat per als partits de convèncer a aquells que encara no ho estan, ja que totes les forces polítiques posen la seva capil·laritat de cada barri i municipi a treballar intensament. Tenim el deure de posar la campanya de les eleccions municipals al servei de la necessitat de convèncer i seduir per la independència. Per posteriorment posar la independència al servei dels ajuntaments.

Guanyarem. Els qui han enterrat una dotzena de vegades el procés d’independència tornen a exhibir advocacies de l’estat, tribunals, constitucions utilitzades com un codi penal i manipulació obsessiva per intentar posar-nos al sot. La resistència és la mostra que s’avança. El moviment es fa caminant, som-hi i a guanyar!