constitucio-aliga-franquista

L’imperi de la llei. O la llei de l’imperi?

“La base de la democracia no es el voto, sino el respeto a la ley”

Xavier García Albiol, 10 de novembre de 2015, Parlament de Catalunya

 

L’estat de dret és un dels elements fonamentals de l’organització del poder en una democràcia. El respecte a la llei per part dels governants és una garantia que no hi haurà arbitrarietat sobre els governats, i per tant, l’exercici del poder sempre ha d’estar suportat per l’existència d’una norma jurídica. L’estat de dret, que té els seus orígens en les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII, es configura al llarg dels darrers segles, doncs, no com una garantia del poder establert sobre els ciutadans sinó com una garantia de protecció dels drets dels ciutadans respecte del poder.

37 anys després de l’aprovació de la Constitució Espanyola, podem afirmar que la tergiversació sobre el concepte de l’estat de dret ha triomfat a l’estat espanyol. De l’imperi de la llei a la llei de l’imperi. La llei -que ells fan, que ells interpreten, que ells canvien- com a ideologia. En aquest sentit s’entenen les paraules que el líder del PP català, Xavier García Albiol, va pronunciar sense posar-se vermell en una intervenció al Parlament de Catalunya. Confondre llei i democràcia és habitual i no és casual per part dels dirigents polítics de l’unionisme. Perquè la llei -que ells fan, que ells interpreten, que ells canvien- és l’única font de legitimitat. Fins i tot per sobre del vot. El món al revés.

El reduccionisme jurídic dels defensors de l’statu quo -del qual cada divendres tenim una master class per part de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría- obvia conscientment que la legitimitat de les lleis no només es basa en elements formals (l’aproció conforme als procediments establerts) sinó també en el fet que responguin a la voluntat popular. Dit d’una altra manera: acceptem l’imperi de la llei perquè hem participat en la seva definició. Però això, a l’Espanya del 2015, ha deixat de ser així.

Sota una majoria política obtinguda fora de Catalunya, s’ha legitimat una forma d’aprovar i aplicar les lleis en contra de la majoria existent al nostre país. Impregnats d’un adanisme jurídic que situa l’origen de les nostres institucions en el text constitucional del 1978 (oblidant, per exemple, que la Generalitat va ser restablerta un any i dos mesos abans de l’aprovació de la Constitució), en els darrers anys els governs espanyols han suprimit de facto elements fonamentals de la legitimació democràtica de l’ordenament jurídic espanyol a Catalunya, com l’equilibri entre poders territorials (reconegut, de fet, en la pròpia Constitució), la independència de l’àrbitre constitucional, el respecte a lleis orgàniques com el propi Estatut d’Autonomia o la transformació del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes via l’ordre ministerial que regula el Fons de Liquiditat Autonòmica. Amb aquest abús de dret en termes polítics han erosionat la legitimitat de la Constitució Espanyola a Catalunya i de tot l’ordenament jurídic que se’n deriva. El procés d’independència és la màxima expressió d’aquesta pèrdua de legitimitat.

Ells poden permetre’s el luxe d’afrontar la crisi constitucional des del reduccionisme jurídic perquè són els qui fan les lleis i les apliquen. Són els qui situen a militants del Partit Popular al capdavant d’un Tribunal Constitucional que han convertit, gràcies a la darrera reforma exprés, en una sala penal especial per als diputats del Parlament de Catalunya, sense garanties processals ni segones instàncies, fent-li fer una feina que ni li correspon ni està preparat per fer. Però precisament aquesta manera d’afrontar la crisi constitucional -obviant qualsevol possibilitat de diàleg polític i limitant-se a continuar amb l’abús de dret- l’aprofundeix i alhora cimenta els fonaments d’un procés constituent a Catalunya que trencarà amb la llei de l’imperi, i que ho farà amb el retorn a la legitimitat última que mai s’hauria d’haver abandonat: la voluntat democràtica de la ciutadania, expressada a través del vot i el respecte al pluralisme polític.

Ara és l’hora d’iniciar el procés constituent. Fent-ho a l’inrevés de com es va realitzar la transició espanyola, de baix a dalt i no de dalt a baix. Cimentant amb democràcia les parets mestres de la nova República Catalana. Proposant un nou estat on el poder estigui repartit equilibradament, per evitar repetir els errors que ells cometen i que portaran a la caiguda del seu règim. A Catalunya avui es donen les condicions per poder-ho fer. Aprofitem-ho i fem la nostra Constitució. Enterrem la llei de l’imperi i tornem a l’imperi de la llei. Lleis nostres, fruit dels nostres vots, fetes al nostre Parlament.

i

Compromesso storico

El 1973 Enrico Berlinguer, màxim dirigent del Partit Comunista Italià, proposà una aliança amb la Democràcia Cristiana -aleshores, el partit del govern- davant els reptes majúsculs que afrontava Itàlia: l’augment de la tensió social i política en un context de guerra freda, amb l’alt risc d’una involució autoritària amb conseqüències sobre les llibertats democràtiques i els drets socials. Aquesta gran aliança es materialitzaria posteriorment en el suport parlamentari del PCI a la DC durant diversos anys, l’anomenat compromesso storico.

A què ve a tomb parlar avui del compromesso storico de Berlinguer i Aldo Moro, del que sovint ens parla l’Oriol Junqueras? Doncs que en moments de gran complexitat política i social i alhora grans reptes per a una societat, posar d’acord plantejaments polítics que s’havien exclòs mútuament durant dècades anteriors no només no és impossible, sinó que és la única via per poder afrontar aquests grans reptes col·lectius.

Les eleccions del 27 de setembre de 2015, a les quals vam voler donar un caràcter plebiscitari reunint en una sola candidatura anomenada Junts pel Sí a liberals, republicans, socialdemocràtes, democratacristians, ecologistes i socialistes, acompanyada per una CUP-Crida Constituent que també representava a l’esquerra rupturista, han permès que per primera vegada en la història, hi hagi una majoria absoluta independentista al Parlament. Conscients que caldrà encara fer un bon tros de camí per aconseguir aquest objectiu compartit, és absolutament necessari un gran acord entre Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent de cara a fer operativa aquesta majoria parlamentària amb la constitució d’un govern independentista plural, ambiciós, i amb un clar compromís social que executi els mandats del Parlament (els primers dels quals, els continguts en la declaració d’inici del procés d’independència aprovada el passat 9 de novembre).

L’oportunitat que tenim a les nostres mans no es pot desaprofitar. I la clau per no fer-ho és entendre que en aquest acord no pot haver-hi exclusions polítiques de cap mena. Ni exclusions pel que fa als elements materials de l’acord (procés constituent, pla de xoc, full de ruta), ni exclusions de cap espai polític ni de les persones que el representen. Partint de les legitimitats de les diverses posicions, el pes electoral ha de ser una orientació clara de com es poden afrontar les contradiccions que hi ha i que, ara hores d’ara, es centren en la discussió sobre qui ha d’ocupar la presidència de la Generalitat. En aquest sentit, una exclusió d’Artur Mas que a la pràctica és la impugnació d’un espai polític sense el qual no hi ha majoria no és la millor manera d’obrir-nos a nous espais que es puguin sumar al procés constituent i que encara no ho han fet.

Entendre que els lideratges poden ser compartits i que només tenen sentit si hi ha garanties sobre el pla de xoc social, el procés constituent i el full de ruta són elements que, al costat d’eliminar vetos personals que en el fons representen vetos a espais polítics, han de constituir la base de l’acord. Assumir la responsabilitat i abandonar l’espai de confort autorreferencial del propi espai ideològic és una condició necessària, però no suficient, per fer possible l’acord. L’empatia, una obligació. Un programa social ambiciós, valent i tranformador, l’eina. L’acord, el resultat. El nostre ineludible compromís històric.

image

Passem comptes: balanç parlamentari 2012-2015

Avui hem celebrat al Parlament l’últim ple d’aquesta legislatura. La convocatòria prevista d’eleccions per al proper 27 de setembre, que seran el substitutiu del referèndum sobre la independència que l’estat espanyol ens ha impedit, farà escurçar la legislatura respecte a la durada habitual que preveu la llei (4 anys). Tot i això, els tres anys d’aquesta legislatura han estat molt fructífers i crec que és necessari, com a càrrec electe, passar comptes de la feina feta directament, més enllà dels grans temes de debat que hi ha hagut al Parlament.

Si voleu un recull més detallat de la feina feta, podeu consultar la meva fitxa com a diputat de la X legislatura del Parlament o els vídeos de les intervencions, però atès que hi ha altres tasques que han necessitat de molta dedicació i no es veuen reflectides en les estadístiques, faré una relació pròpia de la feina feta des del desembre de 2012, més enllà de les més de 205 intervencions al Ple, 460 en comissió, o les 9 mocions presentades.

Política pressupostària i fiscal: la gestió de pressupostos en un moment de crisi econòmica, que comporta una reducció d’ingressos tributaris a causa de la contracció de l’activitat, més dificultats per accedir a l’endeutament i una pressió per augmentar la despesa per atendre l’emergència social, no és gens fàcil. Per això vam apostar per una política fiscal destinada a incrementar els recursos gravant el capital i sobretot qui més podia aportar. Ho he fet com a portaveu d’ERC a la Comissió d’Economia, Finances i Pressupost, des de la qual hem participat directament com a ponent i en part redactor, entre d’altres:

– Llei 1/2014, del 27 de gener, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2014, Llei 2/2015, de l’11 de març, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2015, i també les lleis d’acompanyament –conjuntament amb en Lluís Salvadó- dels pressupostos de 2014 i 2015, que inclouen tot de mesures en l’àmbit fiscal (com l’impost de successions o mesures contra la pobresa energètica).

– Llei 1/2013, de modificació de l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

– Llei 4/2014, del 4 d’abril, de l’impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit.

– Decret llei 4/2013, de 22 d’octubre, pel qual s’autoritza l’Institut Català de Finances a constituir una societat anònima perquè actuï com a entitat de crèdit i es modifiquen determinats preceptes del Text refós de la Llei de l’Institut Català de Finances, que ha estat un pas més en la línia de convertir l’Institut Català de Finances en la banca pública de Catalunya, presentant també una iniciativa legislativa i apostant per un model validat aquesta setmana per la Comissió Europea.

Dret civil i Justícia i Drets Humans: en la Comissió de Justícia i Drets Humans, presidida per la companya Gemma Calvet, he treballat com a portaveu d’ERC, i dins del nostre grup, responsabilitzant-me de les iniciatives relacionades amb el dret civil i les entitats jurídiques. Les principals lleis en les que hem fet han estat aquestes:

– Llei 5/2015, del 13 de maig, de modificació del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, en el que hem modernitzat la regulació de la propietat horitzontal (comunitats de propietaris).

– Llei 6/2015, del 13 de maig, d’harmonització del Codi civil de Catalunya, en la que vam aconseguir incloure una disposició per acabar amb els censos d’origen feudal.

– Projecte de llei d’incorporació de la propietat temporal i de la propietat compartida al llibre cinquè del Codi civil de Catalunya.

– També he representat el Parlament davant del Congrés de Diputats defensant la dació en pagament i la llei de segona oportunitat que va proposar la cambra catalana a partir d’una proposta d’ERC, tot i que a la cambra espanyola no va prosperar per l’oposició del PP.

Comissió d’investigació sobre les caixes d’estalvi i les entitats financeres: oficialment titulada Comissió d’Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors (CIREF), va constar de dinou sessions d’interrogatoris i seixanta-nou compareixences. Les conclusions que finalment es van aprovar recullen el 90% de les nostres propostes inicials i es basen en la nostra proposta inicial.

Comissió sobre economia col·laborativa: la comissió va constituir-se a partir d’una moció que vaig presentar el passat octubre i ha tractat com adaptar la normativa i les polítiques públiques al naixement i difusió de plataformes d’economia col·laborativa, garantint drets de consumidors i evitant competència deslleial. Aquí podreu trobar les conclusions finalment aprovades per unanimitat del Parlament, basades també en la nostra proposta inicial.

Mocions aprovades al ple: les mocions són els acords del ple del Parlament que es prenen després del debat entre un diputat i un conseller. En el meu cas, he impulsat nou mocions, bàsicament sobre economia, prioritats pressupostàries i negociacions amb l’estat espanyol per obtenir ingressos per l’estat del benestar.

Tota aquesta tasca no hagués estat possible sense l’ajuda de tots els companys del grup parlamentari, tant els assessors tècnics com els diputats i diputades, les comissions sectorials i les federacions territorials d’ERC i les entitats del teixit social i acadèmic amb qui hem estat treballant. A tots ells, moltes gràcies per haver-me ajudat tant.

Madrid. 08.04.14. Pleno en el Congreso de los Diputados. FOTO: JOSE LUIS ROCA

Vuit d’abril del 2014: el referèndum acordat que no va ser

Memòria de peix. Avui fa un any que el Congrés de Diputats va rebutjar per 299 vots (PP, PSOE-PSC, UpyD, Foro Asturias i UPN) la proposta d’un referèndum acordat sobre el futur polític de Catalunya, fent un cop de porta a l’anomenada solució escocesa i obrint la del camí unilateral per a sotmetre la independència a decisió dels ciutadans de Catalunya. Sorprèn que hi hagi dirigents polítics que, just un any després, hagin oblidat aquell esdeveniment, un fet prou greu ja que fins i tot alguns d’ells van intervenir en el debat des de la tribuna d’oradors i d’altres el van seguir des de la tribuna de convidats. Les institucions espanyoles van exercir el seu dret a veto i ho van deixar clar: no a una consulta acordada.

El Congrés de Diputats que vindrà. Si mirem les enquestes publicades i els plantejaments de les dues forces d’àmbit estatal que poden fer forat al bipartidisme de PP i PSOE (Podemos i Ciutadans), res ens fa pensar que una votació com la de fa un any tingui un resultat gaire diferent. Fins i tot, podria ser pitjor, atès que la posició contrària de Podemos respecte del procés és molt diferent del respecte mostrat per Izquierda Unida, que –recordem- va votar afirmativament a la proposta de referèndum acordat ara fa un any. No té cap mena de sentit, si el que es vol realment és fer un referèndum, esperar a una correlació de forces futura al Congrés de Diputats que, a tot estirar, seguirà sent tant hostil com ara al plantejament democràtic fet des de Catalunya. Potser és el que es pretén.

Procrastinació de la decisió, conscient i volguda. Quin sentit té posar el rellotge del temps polític a un any enrere? Doncs, tal i com ho veig jo, tornar a situar el debat en si tenim o no dret a decidir i no en què hem de decidir. En si podem o no fer un referèndum (i aquí ICV i Unió es senten còmodes) per evitar parlar de l’objecte del referèndum, que és si es vol o no la independència de Catalunya. La procrastinació –concepte que darrerament s’ha posat de moda- consisteix en deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables. N’hi ha que pretenen mantenir-se en un debat més irrellevant i agradable (per ells, és clar) en comptes d’afrontar les decisions necessàries i realment importants. Són els de la memòria de peix.

10370955_10205230823423583_8551603818746871463_n

Full de ruta en marxa, a caminar i aplegar majories

Del dret a decidir a la decisió. Des del setembre de 2012, la reivindicació del dret a decidir ha pautat la dinàmica política catalana. El que unia a una majoria política i social era la idea que Catalunya havia de decidir el seu futur. El debat sobre el dret havia tapat el debat sobre el què. Ens discutien i podríem votar o no, no què votaríem. Superat el 9N amb una votació simbòlica però políticament molt rellevant, i esgotades les vies per a fer-ho dins de la legalitat actual interpretada pel TC, PP, PSOE i Podemos, l’opció de les plebiscitàries situa el debat sobre el què damunt la taula. Independència sí o no.

Els que hi som i els que voldriém que hi fossin. El document acordat ho és inicialment per CDC-Reagrupament, ERC, ANC, Òmnium i AMI. La CUP, Súmate, MES i Avancem ja han manifestat la seva disposició a incorporar-se. Però cal anar més enllà. Entre el consens paralitzant i el nosaltres sols! cal trobar la mesura justa d’unir claredat i majories. Alguns diuen que l’acord empetiteix el dret a decidir, però aquestes expressions són la mostra d’una incomoditat perquè de nou l’eix independència sí – independència no torna a marcar el debat, i partits com Unió o ICV pateixen les seves pròpies contradiccions. Deia Joan Fuster que “les meves contradiccions són les meves esperances”, doncs estiguem esperançats i esperancem a tothom.

Convençuts i per convèncer. Això no es tracta de votar un dia i si som majoria ja està fet. Un estat nou, més enllà de la proclamació i del procés constituent, s’haurà d’anar desplegant i necessitarà de consensos molt sòlids. Per això hem d’incorporar al màxim de gent. L’independentisme, davant la temptació de discutir amb ell mateix, pot perdre la oportunitat de convèncer als centenars de milers de persones que han d’esdevenir, també, pares i mares fundadors de la nova República Catalana. I les eleccions municipals són l’oportunitat per als partits de convèncer a aquells que encara no ho estan, ja que totes les forces polítiques posen la seva capil·laritat de cada barri i municipi a treballar intensament. Tenim el deure de posar la campanya de les eleccions municipals al servei de la necessitat de convèncer i seduir per la independència. Per posteriorment posar la independència al servei dels ajuntaments.

Guanyarem. Els qui han enterrat una dotzena de vegades el procés d’independència tornen a exhibir advocacies de l’estat, tribunals, constitucions utilitzades com un codi penal i manipulació obsessiva per intentar posar-nos al sot. La resistència és la mostra que s’avança. El moviment es fa caminant, som-hi i a guanyar!