i

El 1973 Enrico Berlinguer, màxim dirigent del Partit Comunista Italià, proposà una aliança amb la Democràcia Cristiana -aleshores, el partit del govern- davant els reptes majúsculs que afrontava Itàlia: l’augment de la tensió social i política en un context de guerra freda, amb l’alt risc d’una involució autoritària amb conseqüències sobre les llibertats democràtiques i els drets socials. Aquesta gran aliança es materialitzaria posteriorment en el suport parlamentari del PCI a la DC durant diversos anys, l’anomenat compromesso storico.

A què ve a tomb parlar avui del compromesso storico de Berlinguer i Aldo Moro, del que sovint ens parla l’Oriol Junqueras? Doncs que en moments de gran complexitat política i social i alhora grans reptes per a una societat, posar d’acord plantejaments polítics que s’havien exclòs mútuament durant dècades anteriors no només no és impossible, sinó que és la única via per poder afrontar aquests grans reptes col·lectius.

Les eleccions del 27 de setembre de 2015, a les quals vam voler donar un caràcter plebiscitari reunint en una sola candidatura anomenada Junts pel Sí a liberals, republicans, socialdemocràtes, democratacristians, ecologistes i socialistes, acompanyada per una CUP-Crida Constituent que també representava a l’esquerra rupturista, han permès que per primera vegada en la història, hi hagi una majoria absoluta independentista al Parlament. Conscients que caldrà encara fer un bon tros de camí per aconseguir aquest objectiu compartit, és absolutament necessari un gran acord entre Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent de cara a fer operativa aquesta majoria parlamentària amb la constitució d’un govern independentista plural, ambiciós, i amb un clar compromís social que executi els mandats del Parlament (els primers dels quals, els continguts en la declaració d’inici del procés d’independència aprovada el passat 9 de novembre).

L’oportunitat que tenim a les nostres mans no es pot desaprofitar. I la clau per no fer-ho és entendre que en aquest acord no pot haver-hi exclusions polítiques de cap mena. Ni exclusions pel que fa als elements materials de l’acord (procés constituent, pla de xoc, full de ruta), ni exclusions de cap espai polític ni de les persones que el representen. Partint de les legitimitats de les diverses posicions, el pes electoral ha de ser una orientació clara de com es poden afrontar les contradiccions que hi ha i que, ara hores d’ara, es centren en la discussió sobre qui ha d’ocupar la presidència de la Generalitat. En aquest sentit, una exclusió d’Artur Mas que a la pràctica és la impugnació d’un espai polític sense el qual no hi ha majoria no és la millor manera d’obrir-nos a nous espais que es puguin sumar al procés constituent i que encara no ho han fet.

Entendre que els lideratges poden ser compartits i que només tenen sentit si hi ha garanties sobre el pla de xoc social, el procés constituent i el full de ruta són elements que, al costat d’eliminar vetos personals que en el fons representen vetos a espais polítics, han de constituir la base de l’acord. Assumir la responsabilitat i abandonar l’espai de confort autorreferencial del propi espai ideològic és una condició necessària, però no suficient, per fer possible l’acord. L’empatia, una obligació. Un programa social ambiciós, valent i tranformador, l’eina. L’acord, el resultat. El nostre ineludible compromís històric.

Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on Facebook0